Tercer títol per a la Penya aquesta temporada!!!! Lliga Catalana, Copa del.... i ara Copa Uleb, una competició de segona categoria d'àmbit europeu que ja ens deixa classificats per a la Eurolliga la propera temporada! Hi haurà quartet? Ens endurem també la Lliga espanyola? Aquest any potser sí. Força Penya! Força! O ens l'enduem ara i fem història, o tornarem a passar gana uns quants anys. A final de temporada la NBA crida en Rudy (no els escoltis, Rudy, que aquesta gent és molt estranya i mai t'estimaran com a Badalona). A part de la NBA estan els de sempre, els que mouen la pasta... Però, en fi, com ha dit avui el nostre capità, pensem només ara en la Penya i gaudim (això ho dic jo).
A la final d'avui la Penya s'ha imposat a l'Akasvayu de Girona (final catalana!!!) per 54-79 a Torí. I direu... aquesta "paia" només sap escriure de bàsquet o de la Penya o què? Fa dos mesos que no diu res i va i torna amb el rotllo dels verd-i-negres...
El que passa és que quan no sóc al llit, estic cuidant les meves plantes (ja us vaig dir que m'havia fet pagesa, oi?). I això és una feinada!!!! Sembra, trasplanta, poda, abona, detecta possibles malalties, tracta-les, si són insectes, o potser són fongs, controla quan toca fertilitzar, si cal tornar a podar, a trasplantar, quan cal collir, si reben poc sol o potser massa, la quantitat d'aigua... Després vindran els esqueixos i els empelts, però de moment no m'hi atreveixo. I tot això, repeteixo, quan no dormo, perquè si m'heu vist darrerament jo també semblo quasi una planta. Dormo com una marmota. Algú va decidir que era millor deixar-me al llit i anul.lar-me el pensament. I així estic. Sóc una ombra del que era.
L'altre dia vaig començar a escriure un article, amb la mala sort que se'm va esborrar. Ja no vaig tenir prou forces per recomençar. Tinc altres idees, però no tinc ni temps ni energia.
I, en canvi, per què la Penya aconsegueix sempre posar-me davant del teclat? Perquè aquests jovenets que vesteixen la samarreta verda-i-negra em retornen al passat. Tenia jo divuit, vint, fins a vint-i-quatre anys i gràcies a d'altres com ells em sentia caminar sense tocar terra, era realment fantàstic. Segur que molts seguidors se senten avui així. Com si toquéssin el cel. No calen drogues, només compartir les teves emocions i la teva felicitat amb centenars, milers de persones. Viure-ho a Torí haurà estat impressionant; viure-ho des de les pantalles gegants, bars i carrers de Badalona haurà estat magnífic; viure-ho des de casa, a Molins, ha estat guai.
Ara el romanticisme d'aquells anys se n'ha anat, veig només el darrer minut des de la tele del pis de Molins, per descomptat que no se m'acudeix anar a rebre els jugadors a l'aeroport, passar aquesta nit pels carrers de Badalona o anar demà a l'entrega del trofeig a la ciutat, com feia als inicis dels noranta. Ara sé que a final de temporada vindrà en Mr. Marshall i els seus col.laboradors locals, que els dòlars i els euros s'imposaran als sentiments, al cor, a les il.lusions. I ho relativitzo tot, i ja no m'emociono com abans, perquè ja ho he après. És així i prou.
Ara em toca fer altres aprenentatges. Ja sabeu que em defineixo com una persona exigent amb mi i amb els altres. I això m'està portant problemes. Hauré d'aprendre també a relativitzar-ho tot una mica i a veure si així la cosa va millor.
De totes maneres, i malgrat tanta relativitat, avui vull dir: "Gràcies Penya, perquè per uns instants m'has portat records que m'esborronen".
Qui juga? La Penya
Qui mana? La Penya
Qui juga, qui mana? La Penya
