Els amics que t'estimen

Ara mateix acabo d'assistir al concert d'en Pep Sala que s'ha celebrat aquesta mateixa nit en una sala d'una coneguda discoteca de Molins. Ha estat un concert acústic amb el qual el músic català ha volgut recuperar temes que feia temps que no tocava sobre els escenaris. La cançó més antiga, una del 1988, "No he nascut per militar". Tanmateix el repertori també ha inclòs dues cançons del seu disc "Un petit moment de dubte", el darrer no-recopilatori que ha publicat. No tenia el plaer de coneixer aquest treball i val a dir que les dues cançons m'han agradat força. La segona, "Ironies de la vida" m'ha portat força records i pensaments, quan, en un dels seus fragments, ha dit que "Soledat, amiga meva, sempre véns al meu costat. Els amics que t'estimen mai et deixen sol i vénen quan més falta et fan".
I ara, que em trobo aquí escrivint, amb la companyia de la meva amiga Soledat, vull recordar els amics que han vingut quan més falta m'han fet. I m'agradaria agrair, en especial, la comprensió de l'Ángela i la paciència del Carles. Gràcies. Gràcies per les vostres paraules d'ànim i gràcies per escoltar-me amb empatia i sense prejudicis.

Trobarem a faltar el teu somriure

Pepe, canviar de canal i veure't a la petita pantalla era deixar de fer zapping. Allà em quedava jo, tota enganxada a la caixa (que ja no era boba) escoltant les teves històries i rient, rient de valent, amb un riure d'aquells que guareixen tots els mals.
Anar al teatre a veure't era un esdeveniment dels millors. Poder sentir els teus monòlegs sobre la "dignificació" del treball, sobre el Nadal, l'església, la monarquia o sobre l'actualitat política i social era tan divertit... Però el teu darrer treball amb les ballarines etíops va ser una meravella. Em considero tan afortunada d'haver-lo pogut veure... La combinació de l'art de la dansa d'aquelles fantàstiques artistes amb el teu humor únic i magnífic i les teves històries sobre l'Àfrica (continent pel qual compartim el nostre amor) va ser una experiència preciosa que mai oblidaré. Després va venir la teva retirada. Esperava de tot cor que tornessis sobre els escenaris, però malauradament no ha pogut ser. Veure't actuar era carregar piles. Trobaré a faltar el teu somriure.

Coaccionada per portar el CAT a la matrícula

Avui, a l'alçada del terme municipal del Prat del Llobregat, venint cap a Molins de Rei, he estat aturada per un control dels Mossos. M'han demanat la documentació del cotxe i la personal. S'han quedat una estoneta el meu DNI "para hacer unas comprobaciones" m'ha comentat un dels polis. Ell mateix m'ha dit: "usted sabe que no puede llevar así las matrículas, verdad?". Tot seguit jo he assentit amb el cap. "Bueno, no voy a denunciarla, aunque debería". Mentrestant, a darrera estant, la meva filla gran de set anys era tot ulls i orelles. La petita, de cinc, dormia com una soca, amb el cos mig tombat de costat. "És allò del CAT, oi mama?". "Sí, filla, sí". Ara ve un segon poli. Aquest parla català. "Això de les matrícules... pensi que són dues multes, una per la del davant i una altra per la del darrere; 180 €... És millor que les tregui i les aparti (les enganxines, suposo, és clar). Vostè decideix... Però pensi que en el proper control la poden multar...". I així, amb indirectes, evasives i coaccions m'he estrenat en el món de les persecucions al CAT. Ara que fa tot just un mes que els porto. I amb la feina que em va costar posar-los!!! Els cargols de la matrícula havien d'anar precisament allà!!! Però, amb "carinyo" i un "cutter" vaig aconseguir posar-los i NO, NO penso treure'ls. D'altra banda, m'agradaria remarcar que penso que és una vergonya que els Mossos s'encarreguin de fer aquesta mena de feines. Com diria una persona molt propera, que es dediquin a perseguir als dolents.